I així queda clar perquè el poble sobirà posa morts a l'asfalt de la C-55 mentre ABERTIS fa grans negocis amb la C-16 i els polítics untats callen i continuen afavorint el capitalisme extractiu!
http://www.abc.es/gestordocumental/uploads/nacional/peticion-caso-millet.pdf
diumenge, 7 de setembre del 2014
divendres, 5 de setembre del 2014
DAVANT LA DARRERA MORT A LA C-55 MOBILITZACIÓ EL 13 DE SETEMBRE A LES 17:00
13 de septiembre de 17:00 a 17:30
Lloc: C-55 Km 1,9 – enfront Centre de Jardineria Sant Bernat (terme Esparraguera)
Seguint endavant amb el nostre
ferm compromís davant el nou accident mortal succeït el dilluns 1 de setembre, l’ ASSOCIACIÓ CÍVICA
PLATAFORMA CIUTADANA NO MÉS MORTS A LA C-55, la FAVM de Manresa i STOP Accidents Catalunya, us
convoquem al tall de carretera què en el mateix punt de l'accident vol fer
evident el condol per la darrera víctima mortal i alhora per denunciar la
passivitat del Conseller Santi Vila i de la majoria de polítics locals i per seguir reclamant les millores urgents que
acabaran definitivament amb aquesta sagnia: el total desdoblament de la C-55 i
la gratuïtat de la C-16.
La concentració
consistirà en trobar-nos a les 16:45 h a
la C-55, en el punt quilomètric . 1,9, a
l'esplanada d’entrada del polígon que hi ha just enfront davant del Centre de Jardineria Sant Bernat, a tocar del
municipi d’Abrera. A les 17:00 h. es tallarà la carretera al trànsit i es donarà la benvinguda a tots els presents,
seguidament es llegirà un manifest conjunt de les tres entitats organitzadores
i restarem allà fins les 17:30 hores en
record per la darrera víctima mortal, Juan Carlos G. A. de 46 anys i veí de Barcelona,
on donarem per acabat el tall amb unes paraules de comiat.
Recomanem arribar al
lloc de concentració abans de les 16:45h. per començar l'acte amb puntualitat. Si
ho feu més tard no us assegurem que es pugui accedir per quedar tallats tots
els accessos.
Pel que fa a l'aparcament, podeu
aparcar als carrers del polígon industrial com indiquem en la foto que us
adjuntem.
Us agraïm per avançada la
vostra participació, paciència i comprensió.
FERROVIAL I EL COMPLEXE BAGENC DELS COLONIALS!
Una de les més penoses circumstàncies que ha viscut el Bàges i que ha modulat el seu tarannà ha estat el fet de la implantació a mitjans del segle dinou de les colònies textils. Llargs horaris, tocs de queda, alienació, sometiment a l'autoritat i a l'esglèsia. Aixi mentre els miners i els pocs treballadors industrials s'afiliaven al sindicat únic i plantaven cara a la Patronal els colonials donàven gràcies a Dèu i a l'amo per tenir una caseta i un economat on tot el diner el tornava a recollir el patró. Mentre la CNT i els seus afiliats aconseguien amb la vaga de la Canadenca del 1919 les vuit hores de jornada laboral al món de les colònies textils se'n treballaven 14 ó 15 amb una contaminació aeròbica i de soroll insuportable i els abusos sexuals eren el pa de cada dia. Malgrat això fins 1960 aquest model va perviure al marge dels avenços del segle XX emparats del franquisme. l'esglèsia i la guàrdia civil. Fins i tot els darrers llibres de les últimes supervivents d'aquest model productiu encara parlen de la bondat dels propietaris i de llurs famílies i de les dolonteries dels sindicalistes. Per això és normal el pòder i seducció que exerceix el model econòmic de Ferrovial al territori :
Subvencionen l'abadia de Montserrat, a sor Caram, a Ampans, a totes les autoritats, a les grues del RACC, al Montepillo de San Cristobal, etc etc. El seu negoci abasta les carreteres, jardineria, la depuració d'aigues, la recollida d'escombraries i han entrat en el món sanitàRI. Paguen dàdives als partits monàrquics de la Comarca i ara està clar que fins i tot controlen cara als pocs disidents aliens a l'esperit colonial les presons. Solament els hi queda -si és que no hi són ja apoderar-se del negoci propulsat per la C-55 les funeraries, els tanatoris i la gestió dels cementiris!
Ferrovial és el nou model colonialista que imita el model de les colònies textils en un sistèma de democràcia molt imperfecta i corrupta per fer els seus negocis fàcils basats en la colusió d'interessos i l'amiguisme!
dijous, 4 de setembre del 2014
EL PENSAMENT I ELS MENTORS DE SANTI VILA; El conseller inoperant de Territori.
Per entendre Santi Vila
Tothom a la vida ha tingut un mentor, una persona que t’obre la porta al món i t’ofereix la seva mirada per poder entendre les coses. Aquell mestre de l’escola que no era com els altres perquè tocava temes diferents, aquella professora a l’institut que anava més enllà de les pesades classes teòriques, un catedràtic d’universitat que t’acull i et converteix en el seu deixeble, sobretot si la universitat és petita, ja que el contacte és més fàcil i sovintejat, o un empresari que creu en tu i en la teva potencialitat.
Els mentors, tutors, mestres o mecenes de referència ens deixen petja. Ens marquen. I encara que potser moltes vegades no hi estem d’acord o diferim de les seves idees, alguns dels seus apriorismes i prejudicis se’ns encomanen.
Dic això perquè no ens ha de resultar gens estrany que l’Honorable Conseller de Territori, Santi Vila, afirmi amb total convicció que el conflicte entre el Parlament i Govern de Catalunya amb l’estat espanyol el resoldrà el Tribunal Constitucional. Segons el titular de la cartera catalana d’infraestructures, el TC és neutral i la seva sentència posarà punt i final al conflicte entre Catalunya i l’Estat.
La premsa i l’opinió publicada catalana han preferit passar de puntetes la darrera provocació del polític de Figueres. Per què? Doncs perquè els mitjans catalans altra feina tenen amb com tractar l’afer Pujol i als opinadors de ponent enllà els sembla encara massa catalanista.
Aquesta humil politòloga s’ha preguntat d’on beu el nostre conseller per fer declaracions com les que ens té acostumats, posant sistemàticament aigua al vi, com li agrada dir a ell, o portant la contrària al propi President Mas. Doncs remenant i preguntant he trobat dues pistes per poder entendre la tremenda complexitat d’aquest polític en alça. Estiuejar a deu quilometres justos de Figueres ajuda a trobar respostes.
El seu mentor acadèmic, el nostre home és llicenciat en història per la Universitat de Girona, es diu Jordi Canal Morell, catedràtic d’Història a Girona i està especialitzat en el carlisme. Actualment treballa a París en un important centre de recerca gràcies al bon fer del govern espanyol via FAES, ja se sap que l’estat sempre és agraït amb els que col·laboren
Busquin a les webs de FAES i El Mundo i trobaran l’opinió sobre Catalunya i l’opinió política dels catalans del mentor de la promesa blanca convergent. Per a Jordi Canal el procés independentista és senzillament un deliri col·lectiu d’una societat corrupta i malalta. Només el nacionalisme espanyol ens pot curar d’aquest càncer. És a dir, si ens espanyolitzem del tot ens curem. En la línia de Joaquim Coll, el portaveu socialista de Societat Civil Catalana, però més hardcore.
De la influència de Jordi Canal sobre el titular de Política Territorial en donen bona mostra els seus sobtats canvis polítics. Com explica un exresponsable del partit i exregidor d’ERC a Figueres, Santi Vila va deixar de militar a ERC perquè no era prou d’esquerres i ell es considerava socialista. A finals dels 90, el protector universitari de Vila, avui col·laborador de la FAES, era proper al PSC i participava de la croada antipujolista de l’època. Cal dir que Jordi Canal ràpidament va contactar i treballar per als sectors més atrabiliaris del PSOE i de l’entorn guerrista. No ha d’estranyar gens l’evolució del mentor en qüestió: del guerrisme a l’aznarisme només hi ha un pam.
I ara ve el més important, si Santi Vila va abandonar la militància republicana i independentista perquè aquella ERC no era prou d’esquerres, com va acabar a CiU? I aquí és on apareix un nou mentor de l’exalcalde de Figueres: Ramon Miquel Ballart, més conegut per ser el propietari del gran grup de distribució alimentària Grupo Miquel Alimentació SA. Grupo Miquel és un monstre de la distribució alimentària que ha crescut des de l’Alt Empordà per tot l’estat amb la gestió de la franquícia Spar, amb centres majoristes com Gros Mercat o línies d’exportació com Sabor Español. A més la família Miquel o, com se’ls coneix a Figueres, els Germans Miquel, són amos i senyors de la Cambra de Comerç de Girona, que han dirigit des de l’ombra mitjançant el seu sempitern president Domènec Espadaler.
Diguem que l’actual Conseller simpatitza amb el Grup Miquel i de pas exerceix de responsable de Territori. Aquesta relació li ha portat alguns problemes amb Felip Puig, Conseller entre altres coses de comerç, ja que Vila ha donat llum verda a nous projectes de macro superfícies comercials amb l’oposició d’aquest. Vegeu com ho tractava l’ARA
La conversió miraculosa del nostre Conseller de Territori, d’ERC a CiU passant vertiginosament pel socialisme d’esquerres, es produeix per la via de la distribució comercial, i són moltes les veus a Figueres i a l’Alt Empordà que relacionen la seva meteòrica ascensió amb el poder que el Grupo Miquel té sobre CiU i Artur Mas. Només així es pot entendre la tolerància que Artur Mas té amb les sortides de to del responsable de Territori i el vel de silenci que la premsa gironina ha estès a CiU sobre la seva gestió al capdavant de l’ajuntament de Figueres.
L’influx dels Canal i Miquel es nota amb la seva persistència en fer la gara-gara al govern espanyol fins al punt de fer el ridícul dia sí i dia també. Cada cop que el Ministeri de Fomento perjudica els interessos de Catalunya, Vila els riu les gràcies. El fet de convidar al seu luxós casament al Casino de Peralada la ministra Ana Pastor i el seu marit forma part del guió. No és estrany que l’únic conseller que no hi va assistir fos Felip Puig. Una periodista madrilenya que estiueja a Formentera explicava a viva veu des de la terrassa del restaurant Ses arenals els comentaris sarcàstics que l’entorn de la ministra Pastor feia sobre el famós casament de Peralada i algunes situacions grotesques que allí es van produir davant la mirada atònita del President de Catalunya i el govern en ple. Aquesta és la visió que allí en tenen, però això no importa gaire quan es tracta de complir amb els amos. Lo primer és lo primer que diria Pich i Pont i ara el Grupo Miquel està entrant amb força al mercat espanyol.
La distribució comercial a gran escala no és amiga de grans canvis polítics i menys d’una suposada independència de Catalunya. Vila treballa per uns interessos que no semblen generals, més aviat defensa la unitat de mercat espanyol i acabar així amb el que la FAES anomena el minifundisme comercial. La mateixa unitat que el PP usa i n’abusa per enfonsar el model comercial català, obstacle a Catalunya per a la barra lliure per a l’especulació que comporten les grans superfícies comercials. En una conferència a la Cambra de Comerç de Barcelona la primavera passada va deixar ben clar a qui es devien les seves idees quan va defensar la proliferació de les grans superfícies.
El pas per tants partits diferents, la influència de les idees preconcebudes contra el catalanisme del seu mentor acadèmic i els interessos econòmics del Grupo Miquel ens poden ajudar a entendre la complexitat discursiva de la nova figura emergent de la política catalana. Però sobretot ens ajuden a comprendre que el caliu mediàtic del qual gaudeix el jove polític es deu a les brases publicitàries de la distribució comercial. Fins i tot un diari que pretén ser seriós com l’ARA ha sucumbit a la campanya de promoció del Kennedy empordanès dedicant-li un especial en el qual apareixia amb la seva parella passejant dos gossets moníssims.
Quan encara estem fent examen de consciència col·lectiu del que ha suposat el model de govern de la família Pujol per a Catalunya, els interessos de sempre es tornen a rearmar per posar les coses a lloc. Els interessos cal defensar-los i la casta extractiva treballa infatigablement per sufocar la revolta sobiranista. Si falla Duran sempre quedarà el conseller Vila. I si no, un altre, que de joves amb ganes d’estirar el coll n’anem sobrats i d’empreses amb ganes “d’ajudar-los” també.
Aurora Almendros
Politòloga
dissabte, 2 d’agost del 2014
ON DIUEN A-8 POSEU-HI C-16 I LA COSA ÉS FORÇA VERSEMBLANT
Màfies, monges, poders econòmics i polítics, donatius i els usuaris com hostatges davant el negoci de les autopistes de peatge.
https://www.youtube.com/watch?v=qYrFXD9F0Eo
Màfies, monges, poders econòmics i polítics, donatius i els usuaris com hostatges davant el negoci de les autopistes de peatge.
https://www.youtube.com/watch?v=qYrFXD9F0Eo
dimarts, 8 de juliol del 2014
UN PROJECTE DE DESDOBLAMENT QUE DORM EL SOMNI DELS JUSTOS!
http://www.mcrit.com/euram/documents/docsManresa/DD_C55_Castellvell-Fruitos.pdf
Com aquest personatge dormint a la casa de la vila!
Com aquest personatge dormint a la casa de la vila!
dilluns, 7 de juliol del 2014
EL BÀSQUET A PUNT DE FER FALLIDA
Josep Vives ya prepara el concurso de acreedores en el Bàsquet Manresa
Traje reluciente, zapatos brillantes, cuello blanco y corbata de seda son la fachada que oculta la gestión de la miseria. Josep Vives lo vuelve a conseguir, no hay dos sin tres, el Bàsquet Manresa finalmente es admitido para ser inscrito en la ACB. Ayer por la tarde la Calle Iradier lo hizo oficial, primero ante la FEB luego al club en cuestión para después hacerlo oficial públicamente. Desde estas líneas os explicamos la decisión de la Calle Iradier, basada en un cumplimiento sui generis dela normativa. Muchos van a quedar delatados en esta inscripción, el primero de todos Francisco Roca el nuevo Presidente de la ACB atropellado por el séquito de Eduard Portela en la Calle Iradier. De un Francisco Roca que predicaba la tolerancia cero hacia los clubes que no ofreciesen garantías de viabilidad económica a volver a lo que caracteriza históricamente a la ACB, el chanchullo administrativo, el correr un tupido velo y el seguir acumulando más pocilga y miseria digna de quién sufre el síndrome de Diógenes en el cuarto de las basuras de la Calle Iradier cuyas llaves tiene Esther Queraltó y que cada día huele mucho peor.
Ayer un periodista manresano, Oscar Herreros del programa Esports en Xarxa de Com Ràdio fue mucho más lejos. El Manresa la próxima temporada presentará un presupuesto de 400.000 euros para confeccionar tanto la plantilla como contratación del entrenador. Ya de por sí se va a volver a infligir el reglamento. El salario mínimo de un jugador ACB es de 60.000 euros brutos y el de un entrenador es de 147.000 euros brutos por temporada. Sólo con la contratación del entrenador el Bàsquet Manresa tendría 250.000 euros para confeccionar la plantilla. Parece insuficiente puesto que ya Josep Vives al preguntar por jugadores de LEB Oro de cara a asumir su contratación ya los descarta cuando observa que tienen un contrato de 30.000 euros brutos anuales, “uy eso es mucho dinero para nosotros” es la respuesta de un Josep Vives que tiene aún muchas sorpresas que darnos esta temporada y al que muchos clubes ACB están hasta las narices por su comportamiento muy parecido al de cualquier gorrón que va pidiendo cigarros a todo el mundo pero nunca se digna a comprarse un paquete de tabaco.
Tras admitirse la inscripción del Bàsquet Manresa en la ACB lo siguiente que tiene previsto Josep Vives en el Bàsquet Manresa es presentar la declaración de concurso de acreedores. Será a partir del mes de Octubre según se me ha reconocido por personas cercanas al Bàsquet Manresa. La explicación es muy sencilla, la deuda del club supera su activo patrimonial, es decir están en causa de disolución; la deuda del Bàsquet Manresa asciende a más de 5 millones de euros y el club no tiene liquidez ni activos. Fíjense si la situación es de tal gravedad que el pacto con la agencia de representación de jugadores U1st tras retirarse la denuncia de impago ante la FIBA por el caso de Bryan Cusworth fue el de encargarse la agencia de aportar los jugadores al primer equipo porque el club “sólo se puede permitir económicamente el alojamiento y la manutención de los jugadores”. Tal como leen.
Este es el regalo envenenado que nos ofrece de nuevo el séquito de Eduard Portela a la ACB. Mientras Francisco Roca comienza a ser señalado por algunos clubes, para el 18 de Julio se tiene prevista la Asamblea, es posible que algún club pida explicaciones. Primero saber el por qué no se ha ejecutado el aval presentado por el Bàsquet Manresa cuando ascendió el año 2007 tal y como os reconocimos desde este blog este pasado jueves. Algún club asegura “la situación es para que rueden cabezas en la sede de la ACB”. No conformes con esta explicación también van a solicitar que la Calle Iradier enseñe la auditoria del Gabinete GTAC sobre la situación económica del Bàsquet Manresa antes de aprobar su readmisión como un nuevo miembro. No habrá mucho ruido pero sí servirá para poner nervioso a Josep Vives en la Calle Iradier.
El baloncesto puede ser la cosa más importante de las menos importantes pero no es indispensable. Si un club no puede permitirse participar en la élite debe tener la suficiente valentía para dar un paso atrás y aunar esfuerzos para volver a dar dos adelante en el futuro. Lo que no puede admitirse es la entrada con calzador de un club. Y menos que se haga por el principio de territorialidad, por ser un equipo simpático catalán a pocos kilómetros de distancia de la Calle Iradier. La ACB está siendo irresponsable porque vuelve a repetir lo mismo que en el CB Valladolid pero con muchos más agravantes. Además no se debe olvidar que el Bàsquet Manresa solicitará la Ley Concursal después de solicitar y conseguir un aplazamiento con Hacienda y Seguridad Social y jugadores de los pagos pendientes. Equipo con el presupuesto deportivo más bajo de la historia de la ACB con apenas 400.000 euros. Imagen por los suelos y un patrocinador como La Bruixa d ’Or a la que le harán la de Blancos de Rueda en Valladolid para acabar huyendo por patas lo antes posible.
El capità enciam
Traje reluciente, zapatos brillantes, cuello blanco y corbata de seda son la fachada que oculta la gestión de la miseria. Josep Vives lo vuelve a conseguir, no hay dos sin tres, el Bàsquet Manresa finalmente es admitido para ser inscrito en la ACB. Ayer por la tarde la Calle Iradier lo hizo oficial, primero ante la FEB luego al club en cuestión para después hacerlo oficial públicamente. Desde estas líneas os explicamos la decisión de la Calle Iradier, basada en un cumplimiento sui generis dela normativa. Muchos van a quedar delatados en esta inscripción, el primero de todos Francisco Roca el nuevo Presidente de la ACB atropellado por el séquito de Eduard Portela en la Calle Iradier. De un Francisco Roca que predicaba la tolerancia cero hacia los clubes que no ofreciesen garantías de viabilidad económica a volver a lo que caracteriza históricamente a la ACB, el chanchullo administrativo, el correr un tupido velo y el seguir acumulando más pocilga y miseria digna de quién sufre el síndrome de Diógenes en el cuarto de las basuras de la Calle Iradier cuyas llaves tiene Esther Queraltó y que cada día huele mucho peor.
Ayer un periodista manresano, Oscar Herreros del programa Esports en Xarxa de Com Ràdio fue mucho más lejos. El Manresa la próxima temporada presentará un presupuesto de 400.000 euros para confeccionar tanto la plantilla como contratación del entrenador. Ya de por sí se va a volver a infligir el reglamento. El salario mínimo de un jugador ACB es de 60.000 euros brutos y el de un entrenador es de 147.000 euros brutos por temporada. Sólo con la contratación del entrenador el Bàsquet Manresa tendría 250.000 euros para confeccionar la plantilla. Parece insuficiente puesto que ya Josep Vives al preguntar por jugadores de LEB Oro de cara a asumir su contratación ya los descarta cuando observa que tienen un contrato de 30.000 euros brutos anuales, “uy eso es mucho dinero para nosotros” es la respuesta de un Josep Vives que tiene aún muchas sorpresas que darnos esta temporada y al que muchos clubes ACB están hasta las narices por su comportamiento muy parecido al de cualquier gorrón que va pidiendo cigarros a todo el mundo pero nunca se digna a comprarse un paquete de tabaco.
Tras admitirse la inscripción del Bàsquet Manresa en la ACB lo siguiente que tiene previsto Josep Vives en el Bàsquet Manresa es presentar la declaración de concurso de acreedores. Será a partir del mes de Octubre según se me ha reconocido por personas cercanas al Bàsquet Manresa. La explicación es muy sencilla, la deuda del club supera su activo patrimonial, es decir están en causa de disolución; la deuda del Bàsquet Manresa asciende a más de 5 millones de euros y el club no tiene liquidez ni activos. Fíjense si la situación es de tal gravedad que el pacto con la agencia de representación de jugadores U1st tras retirarse la denuncia de impago ante la FIBA por el caso de Bryan Cusworth fue el de encargarse la agencia de aportar los jugadores al primer equipo porque el club “sólo se puede permitir económicamente el alojamiento y la manutención de los jugadores”. Tal como leen.
Este es el regalo envenenado que nos ofrece de nuevo el séquito de Eduard Portela a la ACB. Mientras Francisco Roca comienza a ser señalado por algunos clubes, para el 18 de Julio se tiene prevista la Asamblea, es posible que algún club pida explicaciones. Primero saber el por qué no se ha ejecutado el aval presentado por el Bàsquet Manresa cuando ascendió el año 2007 tal y como os reconocimos desde este blog este pasado jueves. Algún club asegura “la situación es para que rueden cabezas en la sede de la ACB”. No conformes con esta explicación también van a solicitar que la Calle Iradier enseñe la auditoria del Gabinete GTAC sobre la situación económica del Bàsquet Manresa antes de aprobar su readmisión como un nuevo miembro. No habrá mucho ruido pero sí servirá para poner nervioso a Josep Vives en la Calle Iradier.
El baloncesto puede ser la cosa más importante de las menos importantes pero no es indispensable. Si un club no puede permitirse participar en la élite debe tener la suficiente valentía para dar un paso atrás y aunar esfuerzos para volver a dar dos adelante en el futuro. Lo que no puede admitirse es la entrada con calzador de un club. Y menos que se haga por el principio de territorialidad, por ser un equipo simpático catalán a pocos kilómetros de distancia de la Calle Iradier. La ACB está siendo irresponsable porque vuelve a repetir lo mismo que en el CB Valladolid pero con muchos más agravantes. Además no se debe olvidar que el Bàsquet Manresa solicitará la Ley Concursal después de solicitar y conseguir un aplazamiento con Hacienda y Seguridad Social y jugadores de los pagos pendientes. Equipo con el presupuesto deportivo más bajo de la historia de la ACB con apenas 400.000 euros. Imagen por los suelos y un patrocinador como La Bruixa d ’Or a la que le harán la de Blancos de Rueda en Valladolid para acabar huyendo por patas lo antes posible.
El capità enciam
Subscriure's a:
Missatges (Atom)