EL PERFIL GALLINACI DEL POLÍTIC MANRESÀ

Encara avui dia amb el gran fervor independentista  Catalunya és un país on  es creu encara molt en els valors de la democràcia. Tot i que al mateix temps la ciutadania mostra símptomes de  creixent desconfiança sobre el sistema polític imperant i sobre l’activitat dels polítics professionals.

Quan mirem vers  l’Estat i totes les seves superestructures institucionals sovint arribem a la conclusió que s’ha arribat a unes cotes de desprestigi, corrupció i deteriorament,  que sovint ens costa  veure més a prop també en els polítics del país.

De la mateixa manera que no penso que l’existència d’oligarques i corruptes  nostrats desvirtuï les ànsies  de més llibertat i democràcia a través de la independència.  Tampoc penso que sigui bo perdonar i abonar la ineficiència cofoia dels polítics manresans a través de dècades d’ ineficàcia, de manca de projectes,  sempre dòcils amb els poders econòmics, i fidels i callats servidors dels governs de l’Estat i la Generalitat.

Quedi clar que aquesta manera de veure de manera negativa i en bloc els polítics manresans  sigui una dèria centrada en la seva contumaç política de fer l’estruç en el tema de la C-55. Aquest és un indici encara que prou greu i sagnant. Davant d’una manca de projectes versemblants, de gestió i de liderar equips que abasta des de l’urbanisme, la manca de comunicacions, les insuficiències per posar la ciutat a l’aparador, la incapacitat de pressionar i negociar amb les grans empreses i centres de poder. El no saber posar Manresa al mapa, etc.  etc. Però un estrany mal entès patriotisme manresà fa que no rebin el rebuig que mereixen.

Solament viatjant i obrint els ulls i comparant amb altres  poblacions catalanes veureu el decalatge entre  preus europeus i serveis africans i com la imaginació fa capejar la crisi molt millor a qualsevol població de mesures similars i menors sense tantes ínfules de gran ciutat que solament comprovem en els rebuts de l’IBI i en les zones blaves.

Res d’estranyar quan comptem amb polítics locals que han trigat fins deu anys en acabar la carrera universitària. Que porten anys i panys sent membres de l’aparell del partir al que serveixen amb fidelitat canina.

Cada cop més la seva covarda actitud davant de la C-55 ho està accelerant tot i creix exponencialment el disgust  davant  una política manresana autista, autocomplaent, lenta i incapaç de preveure res i cada cop perdent els papers davant la realitat de la població, la comarca i el país.   

Encara, no obstant, hi ha gent que  s’estranya del fet que la política manresana sigui tan borrosa i escarransida   davant els greus reptes socials de present i futur.  Però si s’analitza amb una certa profunditat els  perfils humans, educatius, professional i ètics   dels polítics de la casa gran  un observa una certa lògica amb la sensació d’aturada, decadència i  desgavell per la que passa Manresa.

Des de fa dècades el polític  que fa la viu- viu per aquí sol ser un xerraire que esmerça molta feina d’agermanament amb la resta de polítics professionals locals a base de tiberis i intercanvi de raspallades que acaben generant  artificiosos i buits pactes majoritaris o unànimes a la corporació. Mentre al poble se’l menteix, se’l desinforma, i  en realitat se’l menysprea i  insulta pensant que està en la inòpia  del sempitern oasi manresà.

Si alhora  no es té  una mínima dignitat  i orgull la política local acaba sent un trampolí per oferir noves glòries al partit,  ocupant qualsevol  altre càrrec òbviament millor pagat.

Per això a la majoria dels partits manresans impera .en els que aspiren a viure de la política, la virtuosa tasca  de blindar-se davant tot  el que no sigui la disciplina orgànica partidària. I així podran aspirar a una vida millor, més fàcil en la qual podran veure créixer el seu patrimoni i pedigrí polític.

Aquests magnífics polítics incapaços que converteixen el pou de la gallina en una font, erigeixen obres bunquerianes grises,  que mantenen una zona blava amb pèrdues quan arreu generen beneficis. Als quals s’exigeix menys coneixements i sentit comú que el que un hom demanaria a un cambrer o serraller. Els veurem passejar any rere any com gall dindis exhibint vestits, perruquins, líftings  i mèrits inexistents.   Acumulant, això sí, triennis de serveis públic.

El polític manresà, sigui de la ideologia que sigui pateix habitualment d’una certa atàxia ètica per la qual  entén la lleialtat i la fidelitat al líder com una mena d’omertà siciliana. On el primer manament o imperatiu no és pas cap categoria moral sinó la submissió davant els poders fàctics i el despotisme vers el poble. És essencial pensar en el bé del partit i en  el personal abans que en el bé comú o la justícia. I en això en coincidir gairebé tots al marge de les sigles i colors s’elabora una fratria on tots acaben depenen dels altres i on es tapen les vergonyes mútuament. Al cap i a la fi  tots participem d’uns “valors” idèntics i d’un mateix destí.

Amb aquesta arrelada cultura política  van prosperant  els més fidels i inútils. Mai els més valuosos i intel·ligents. I així programen el nostre urbanisme, gestionen els nostres doblers, i trien el mobiliari urbà en el catàleg del partit ( amb pèssim gust!), òbviament  proveït per les empreses amigues del partit: ells que mai han estat bons professionals, ni emprenedors,  ni han arriscat mai res. Ni han investigat  ni fet cap aportació intel·lectual ho maneguen tot. I quan abandonen l’Ajuntament igual gestionen parcs forestals, ports, caixes d’estalvis o emporis públics de fibra òptica. És el domini de la grisa mediocritat.

Així al cap de poc temps d’entrar a l’Ajuntament ja ignoren el que costa una barra de pa, un cafè, els horaris del cinema i un dia s’estranyen que uns joves deixin la vida sobre l’asfalt de la C-55 o que els trens de RENFE vagin més lents ara que fa 150 anys. I òbviament tanquen els ulls davant la gent que busca entre la brossa dels contenidors o agafa aigua a les fonts a aquests se’ls aplica les ordenances municipals mentre es continua abraçant i saludant al correligionari que ha ensorrat una caixa d’estalvis. I quan algun col·lectiu els fa veure que -com l’emperador del conte  van pel carrer ensenyant el cul i fent el ridícul- llencen l’anatema fàcil: es tracta de mals manresans!

I en aquesta deriva l’oasi esdevé un focus d’immundícia pútrida. I la ciutadania una majoria silenciada. Manresa en aquest aspecte brilla com un clar exemple de la immensa mediocritat política, professional i moral que viu a l’ombra del poder oligàrquic a l’estat espanyol. I el ciutadà, el zoon politikon, no compta,  és simplement un anyell que es cridat a votar cada quatre anys a cops de bastó, de xiulet i acomboiats fins les urnes pels gossos pastor  de torn. I ell des de les seves poltrones van somrient des de fan anys pensant:  que fàcil ens resulta enganyar-los!

Per a desgràcia seva cada cop a més gent li cau  la bena dels ulls. Part de la ciutadania té clar quins ídols de fang cal enderrocar  i quines llistes electorals cal boicotejar mentre determinats individus hi siguin. Per això a Manresa aviat els polítics per aixecar el vol hauran d’imitar les àguiles s’ està acabant el temps de veure l’espectacle fastigós dels polítics manresans pobres succedanis greixosos gallinacis de curt vol rasant!